No parava de ploure. La pluja cada cop era més intensa i dels seus cabells hi
lliscaven les gotes. Isolda tombada al mig del prat feia dels seus pensaments
dibuixos amb les fulles caduques que acariciava. El seu inconscient es deixava
portar pels moviments de la naturalesa. Era temps sense admirar la importància
que li donaven els petits detalls que la rodejaven. L’aigua la feia sentir viva, res l’aturava. Sentia l’olor
de la pluja. Aïllada de tothom actuava com una fulla més. No estava sola, els
seus records obrien el seu interior. Tot feia recordar-li grans moments que
havia viscut. No descartava que en vells temps podria haver estat un arbre. La
seva ment li duia a un món de idees, coses noves que li quedaven per fer.
Semblava un fruit acabat de néixer.
Vienna
L’INTI
El doctor Martí s’aixeca d’hora aquest dissabte, vol ensenyar-li la ciutat a
l’Inti, el seu amic d’Ila Wawanii a Indonèsia. Se sent impacient per veure la
reacció de l’Inti davant d’una gran ciutat, a més és Nadal, a la nit, Barcelona
serà plena de llums. L’Inti és feliç, és un bon home i somriu, sempre somriu.
Està emocionat de veure com són de grans els edificis, s’espanta dels cotxes i
no pot treure els ulls de les llums. Somriu i gesticula. És feliç. De sobte,
veu una dona dormint al carrer entre cartrons. El Martí, avergonyit, li explica
que no té casa. L’Inti no entén res, ningú ajudava a aquesta dona, amb tantes
coses com teniu, diu, ells mai no ho farien, no ho permetrien això, ells ho
comparteixen tot. L’Inti ja no somriu i troba a faltar la
seva petita illa, la seva gent.
Carlos
LA FUGIDA
Estava exhausta, sufocada, quasi
inconscient de si mateixa, i l’únic pensament que tenia en ment estava destinat
a ell. Sabia que estava atrapada, no hi havia cap possibilitat de poder sortir
d’aquesta amb vida. Només es podia permetre concentrar-se en fugir, fugir
d’aquella cosa, sí, cosa, perquè allò no era un home i la
paraula bèstia ni s’apropava al que
realment era, un monstre. La Katrina s’ocultava en un magatzem abandonat, entre
dues capses d’entre tantes que hi havia, creia innocentment que no la trobaria
aquella cosa, però el seu subconscient
sabia del cert que no tornaria a veure el sol. No obstant, conservava una única
esperança, i aquesta guspira de llum tenia un nom, nom que ella mateixa va
posar, un nom que ressonava en el vent, un nom que pertanyia al seu món...
Scarlett
UN MÓN PER A SOMIAR
La Bereket té el somni més gran. Estudiarà i entrarà a la universitat de
Nairobi. Però qui és ella? Una noia gairebé sense recursos, en un petit poblat
perdut a la sabana africana, en un món d’homes. Ella és molt millor que
qualsevol noi, però que més dóna. És somiadora, no té por i és jove. El món és
un tros de pa que es pot menjar a mossegades i la Bereket té la força de mil gegants.
Aleshores, per què no pot somiar? La seva historia és la de moltes noies
d’arreu del món. Juntes poden moure muntanyes i fer el mateix que qualsevol
home. La Bereket ho aconseguirà, estudiarà per convertir-se en professora i
construirà escoles per als poblats africans, aconseguirà que moltes noies i
nois sense recursos puguin arribar a tenir una educació digne i arribin a
realitzar-se com a les persones que volen arribar a ser.
Sofia
