Tanmateix sembla
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribarem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.
que en nosaltres perdura
i recomença el món
o el poble: tot és u.
De dues cambres n’hem fet una
i estrenarem vaixella i cobrellits.
Caldrà que fem un nou aprenentatge
perquè algun dia arribarem a servir-nos
d’un sol mirall
i d’un sol gest
i d’una sola veu
i puguem ser feliços.
MIQUEL MARTÍ POL
EL CAMÍ QUE NO FAIG
ResponEliminaPassejaria amb tu per una vella
ciutat desconeguda i m'hi perdria.
Ara em perdo també, sense ni moure'm,
i em cansa molt el camí que no faig
i la incertesa estulta de les hores.
Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits,
transcorre absurdament entre foteses
i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's
l'ombra del jo tenaç i reptador
que ha conviscut amb mi tota la vida.
Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris.
MIQUEL MARTÍ I POL
Bé! Quina tria més encertada...
EliminaPARAULES AL VENT.
ResponEliminaNosaltres, ben mirat, no som més que paraules,
si voleu, ordenades amb altiva arquitectura
contra el vent i la llum,
contra els cataclismes,
en fi, contra els fenòmens externs
i les internes rutes angoixoses.
Ens nodrim de paraules
i, algunes vegades, habitem en elles,
així en els mots elementals de la infantesa,
o en les acurades oracions
dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,
o, encara, en les darreres frases
del discurs de la vida.
MIQUEL MARTÍ I POL
Quanta raó plasmada en un sol poema!!!
ResponEliminaM'encanta, sobretot la part que diu "i d'un sol gest i d'una sola veu" perquè ens indica que en una relació sentimental, la parella que la forma es fon l'un amb l'altre.
UN DIA QUALSEVOL
ResponEliminaUn dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats,
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.
MIQUEL MARTÍ I POL
CALLADAMENT
ResponEliminaDes d'aquesta aspra solitud et penso.
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles
els pollancs que miràvem en silenci
des del portal de casa.
Tantes coses
se m'han perdut amb tu que em resta a penes
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata
fins i tot en un àmbit tan estricte.
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles,
el verd proclama vida i esperança
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
MIQUEL MARTÍ I POL
EL POBLE
ResponEliminaEl poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant amb descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.
El poble és una xafogosa tarda d'estiu
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.
El poble és quaranta anys d'enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d'habitants, etc., etc.
El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d'altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
El principi i la fi,
l'amor i l'odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.
Miquel Martí i Pol
L'AMOR
ResponEliminaTot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
Miquel Martí i Pol
L’ÀNIMA DE LES FLORS
ResponEliminaAquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”
Joan Maragall.
L'ànima de les flors és un poema que m'agrada molt, ja que expressa sentiments sobre les flors. Tambè m'ha agradat com ha posat els atributs humans a les flors.
EliminaL'ESPAI DE MI
ResponEliminaVetlla l'espai de mi que et configura
i així sabràs que mai no s'interposa
entre tu i jo cap llei de melangia.
No et recordo enyorós: t'estimo en una
dimensió de mi que no sabia
potser perquè el teu cos me l'ocultava.
Ara m'atardo amb tu sense tenir-te
pels blaus i verds lentíssims de la tarda
i pels ocres tendríssims del poema.
Miquel Martí i Pol
L’ÀNIMA DE LES FLORS
ResponEliminaAquelles dues flors que hi ha posades
al mig del caminal,
qui és que les hi deu haver llençades?
Qui sia, tant si val.
Aquelles dues flors no estan pas tristes,
no, no: riuen al sol.
M’han encantat així que les he vistes
posades a morir, mes sense dol.
“Morirem aviat, lluny de la planta
-elles deuen pensar-;
mes ara nostre brill el poeta encanta,
i això mai morirà.”
Joan Maragall.
EXCELSIOR
ResponEliminaVigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port.
Gira, gira els ulls enlaire,
no miris les platges roïns,
dóna el front en el gran aire,
sempre, sempre mar endins.
Sempre amb les veles suspeses,
del cel al mar transparent,
sempre entorn aigües esteses
que es moguin eternament.
Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.
Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.
Joan Maragall (1895)
CANÇONETA LLEU I BLANA
ResponEliminaCançoneta lleu i blana,
lleugereta, sense ufana,
faré jo d'un cert marquès,
traïdor de Mataplana,
que de mil fraus porta el pes.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Oh, ben hagen les llosetes
de Melgurs, de viltat netes,
on perdéreu, de dents, tres.
En les llosetes, pobretes,
tampoc no s'hi coneix res.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
El braç no us val ni una figa,
que apar cabiró de biga,
arronsat sota l'arnès.
Potser, si el punxa una ortiga,
el podríeu posar estès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Marquès, qui de vós es fia,
si cerca amor, té falsia,
si bon goig, poc resta il.lès.
El qui amb vós ha anat de dia,
a la nit ja no us ha admès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
De fer amb vós la migdiada
no es vana persona nada
que anheli costum cortès,
si no es posa, alliçonada,
calces de cuir cordovès.
Ai marquès, marquès, marquès,
de mil fraus porteu el pes.
Guillem de Berguedà
L'AMOR
ResponEliminaTot en l'amor s'emplena de sentit.
La força renovada d'aquest cor
tan malmenat per la vida, d'on surt
sinó del seu immens cabal d'amor ?
És, doncs, sols per l'amor que ens creixen
roses als dits i se'ns revelen els misteris;
i en l'amor tot és just i necessari.
Creu en el cos, per tant, i en ell assaja
de perdurar, i fes que tot perduri
dignificant-ho sempre amb amorosa
sol.licitud : així donaràs vida.
Miquel Martí i Pol
Aquest és un dels poemes que més m'agrada, ja que expressa en una totalitat com una persona es capaç de sentir un amor tan pur i intens, un amor que no entén de fronteres, un amor que ens pot fer recordar a la famosa llegenda de Sant Jordi, festa que esperem amb gran delit