SANT JORDI JA ÉS AQUÍ! BONA DIADA A TOTHOM

                                                          

FLORIMENT DE L’AMOR    per Ivan Seguí (3r d'ESO)

  

Temps és de primavera  l’arribada de la flor

una catifa de groselles que inunda el teu cor

surts a la natura, gaudeixes del seu esplendor

el cos ple d’alegria s’omple d’escalfor,

els ulls inquiets i vius enfarinats pel color

dels sentiments que s’aposenten acompanyats per amor.

Les persones s’ajunten per fomentar l’amor

els balcons competeixen al concurs del color

els dies clars i blaus amb la seva escalfor

els carrers amb terrasses viuen el seu esplendor.

M’agraden les tertúlies i l’amistat de tot cor,

regalem per Sant Jordi a les noies una flor.

Per Sant Jordi la reina del jardí de la flor

passeja per Barcelona presumint del color,

la dona la rep, li batega el cor

l’home li ha donat amb tot el seu amor.

Les parelles passegen junts amb l’escalfor,

s’estimen, és Abril en el seu esplendor .

La primavera és una fira en el seu esplendor

Cupido apunta al cor amb fletxes d’escalfor

creant entre les persones uns grans llaços d’amor.

Apunta sense por, va directe al teu cor

l’agafa despistat, vermell és el seu color,

l’amor neix i s’obre al món igual que una flor.

És maco veure ancians encara plens d’amor

estimant a les seves dones com abans amb el cor,

cabells blancs com la neu, aquest és el color

dels avis que encara viuen amb tota l’escalfor.

Il·lusions renovades encara amb esplendor

amb la pell arrugada regalen una flor.

Altres ja desperten i obsequien una flor

nous sentiments d’innocència  no arriben a l’esplendor

comencen poc a poc a sentir l’escalfor,

aprenen a percebre-ho tot d’un altre color,

saben que experimenten alguna cosa al cor

no trigaran a adonar-se que això se’n diu amor.

Tot és d’un altre color

quan l’amor s’apodera del teu cor

amb l’escalfor d’una flor amb tot el seu esplendor.

                                    Ivan Seguí


 

PARAULES D'UN POETA SOLITARI per Natàlia Cuenca (4t d'ESO)

Gotes de pluja que cauen,

gotes de pluja que mullen,

paraules d'amor que s'escapen,

sentiments profunds que torturen.  

Des d'aquesta fosca cambra
potser apartada del món,
dos ulls observen
tot allò que el temps aguarda,
coses que no saps com
canvien, retarden.

Fa temps vaig ser un poeta,
vida alegre i desenfadada,
que feia mil i una proeses
per la seva enamorada.

Però la vida no és senzilla
i de vegades t'afona
no tinc ni l'amor d'una filla
ni tampoc el d'una dona.

Soledat fes-me companyia

perquè ja ni tu em resguardes,

el teu silenci era el meu guia

i ara que no hi ets em faltes. 

Només em queda un consol
que pot alegrar el meu dia,
que m'acompanya

encara que estigui sol,
i aquesta ets tu, poesia,
tu no m'enganyes.

No necessito res més

que aquesta ploma vella
que sempre ha escrit en vers
a nobles i donzelles.

Mes la vida passa
el ràpid pas del temps és inexorable,
la mort amenaça,
vellesa palpable,
i en eix punt el temps que resta és calculable.

 Diré adéu a aquest món,
però no pas a la poesia,
 no ho dubteu ni un segon.

 (Aquest poema està format per: una quarteta, una estrofa de peu trencat, 

tres quartetes, una estrofa de peu trencat, una quarteta, una lira i un tercet)