
Aquí us adjunto tres redaccions vostres. Cadascuna té un toc especial. Us les mireu que ja ho comentarem.
Vols que caminem junts o per separat?
Per
Maria
Quantes vegades podrem dir que hem estat un petit tros de la vida d’algú?
Que hem deixat una petita petjada en el seu camí? Potser una o dues, no més. Ja
que moltes persones creuen no necessitar res de ningú. Fins fa poc jo pensava
el mateix. Pensava que el meu camí era
només meu i que la resta no eren res més que simples obstacles. Sabeu per què
pensava així? Ben senzill:
Un cop vaig cedir a la companyia d’altres viatgers que com jo, es
dirigien cap a un destí incert però del que sabíem que ens aportaria una gran felicitat.
Poc després em veia al terra plena de ferides, llàgrimes i ganes de
desaparèixer.
La soledat és com un infern, l’única diferència és que una només hi és
present a la vida i l’altre, a la mort.
L’últim pensament que em va passar pel cap abans de submergir-me en una
foscor impregnada de sofriment i envelliment era que m’hagués agradat que just en
el moment que em vaig caure al terra, algú m’hagués ofert una mà amiga que
m’ajudés a aixecar i a continuar cap endavant amb la certesa que un, mai camina
del tot sol.
La unió fa la força
Per Natàlia
Actualment, la societat que ens
envolta no difon cap mena de missatge que es tradueixi en col·lectivitat i unió
envers els altres.
Per aquest motiu, és normal que
ens formulem la següent pregunta, quines conseqüències pot causar l'absència
d'això? Doncs la resposta és molt fàcil. Si cadascú no és capaç de prendre
consciència que ajudant a l’altri també es pot sortir beneficiat, aleshores
tindrem un seriós problema i podríem deduir amb certa certesa, un futur amb
unes cultures, races i generacions marginades i allunyades les unes amb les
altres.
De totes maneres, crec que es pot
evitar aquesta calamitat si tenim de base el respecte com a mare dels restants
valors. Un exemple ben clar, són els Castellers de Catalunya, torres humanes
amb l'objectiu de donar com a resultat un gran èxit, que no poden prescindir de
l'ajut i la cohesió de l'altre per aconseguir el repte proposat, “créixer”.
En conclusió, reaccionem! Ja que,
la convivència, els riures, la satisfacció que agradi un regal, la generositat,
i al cap i a la fi, la vida, no es poden gaudir si els desacords i sobretot
l'egoisme impregnen el nostre món.
Natalia m'agrada molt la teva manera de traduir el que és la unió amb una necessitat humana, estic molt d'acord amb tu! :)
ResponElimina