RECULL REDACCIONS DE LA QUINZENA:
TIPOLOGIA TEXTUAL LLIURE - TEMA:
ÚLTIM CONCERT DE L’ANY
Per Nil de 4t d’ESO
Un 22 de desembre del 1921,
a Rússia hi havia l’últim concert de l’any en el teatre
Mariinski. Faltaven dues hores per començar el concert, però de moment sols hi
havien la meitat dels concertistes, i una hora abans havien d’assajar les obres
que interpretarien aquella nit de vent i pluja.
Al cap de mitja hora, ja van començar a arribar tots els músics que
faltaven, menys en Mario, el primer violinista,
i la Valentina, que era la trompetista, i ningú s’havia res d’ells. Quan
faltaven deu minuts per iniciar l’espectacle, van arribar tots dos ben xops i
molt cansats, després d’haver perdut el tren que els deixava a prop del teatre.
Abans del primer acte, ja estava tot preparat i organitzat pel gran esdeveniment.
Tot de públic, familiars i amics anaven arribant i es col·locaven en els seus
seients, per veure la millor orquestra i director del món en la seva última
gira de l’any, el concert més esperat.
En acabat, el públic emocionat i bocabadats van felicitar a tots els
músics i el famós director d’orquestra Gennadi Rozhdéstvenski.
L’ARC DE SANT MARTÍ
Per Ariadna de 3r d’ESO
Si
et dic un secret, i explicaràs a algú?
Si
et dic que tinc por, em sabràs consolar?
Si
et dic que tot el que em quedava ho he perdut...
...m’agafaràs
de la mà?
Si
et dic que fa temps que no somric,
i
que hi ha talls al meu braç, pintats de roig.
Però
en canvi quan poso la mà al pit,
El
batec del meu cor no sé notar.
Si
et dic que ja he perdut el saber,
i
que cantar en buit no m’està bé.
Que
aquell qui no creu que la pluja empitjorarà,
el
persegueix un tro i, seguidament, un llamp.
I
què tal si et dic, que els colors em semblen nuls
i
que de dia feliç no en recordo ni un?
Perquè
la gràcia vaig perdre quan vaig tocar fons.
I
aixecar-me no en sé pas, he perdut el compàs,
doncs
que dubto la meva existència en aquest món.
- Et diré que baixis el paraigües, petita,
que
la pluja no fa mal.
I
que et deixis veure més enllà de la foscor.
Perquè
a unes passes d’aquí,
jo
veig un arc de Sant Martí.
Per Alba de 4t d’ESO
En aquel atardecer de Noviembre, al paso de una desamparada niña, no
solo huérfana de padre y madre, sino también de afecto y cariño, las gotas de
agua descendían del cielo como notas musicales sobre una partitura. Irene, había
encontrado cobijo y consuelo en su escuela de música, donde todos los lunes
junto a Darío tocaba infinitas sinfonías que la transportaban a un mundo de
ensueño.
Ella anhelaba poder olvidar su niñez y escapar de aquel calvario que se le
hacía tan duro e insoportable, pues tuvo que emprender rumbo sola a los seis
años, cuando sus padres, por desgracia, fallecieron víctimas de un fatal
temporal mientras trabajaban. Tras llegar al orfanato, como era de esperar, se
sumió en la más profunda melancolía y pena, hasta que en aquel inesperado y
gran día, Darío se hizo cargo como protector legal de Irene. Y así fue como
entre ellos empezó una estrecha y bonita amistad, con la que compartían su
pasión por la música.
Gracias a él, la niña había conseguido superar su terrible recuerdo,
tenía pánico a los días de lluvia, ya que le recordaba el fatídico desenlace de
sus padres.
Aquel hombre utilizaba su sonrisa como un paraguas y así las gotas de
tristeza de Irene no podían mojarla.
QUAN VAIG COMENÇAR A TOCAR EL PIANO
Miro enrere i recordo el dia en què vaig
aprendre a tocar el piano. Aquell dia gris, plujós i fastigós que vaig
demostrar davant de tot el Conservatori que jo no servia per tocar la trompeta.
El meu pare sempre havia volgut tocar la trompeta i als sis anys va
decidir que jo havia de tocar-la fos com fos. Em feia practicar hores i hores,
dies i dies, sovint no podia sortir a jugar perquè m’havia de preparar
per entrar al conservatori de música. Jo odiava aquell instrument fred de so
estrident i caragròs, em semblava el pitjor instrument del món. Jo volia tocar
el piano com el
meu amic Liam que
tenia un piano a casa i el tocava cada tarda després de sortir de l’escola. Jo
escoltava des del pati
com s’omplia tota la casa d’aquella música dolça i màgica. Tocava Chopin hores
i hores, melodies meravelloses mentre jo estava obligat a aprendre a tocar la
maleïda trompeta.
Aquella tarda gris, plujosa i
fastigosa el meu pare es va convèncer que potser jo no seria mai un trompetista
reconegut, mai havia tocat tan malament davant d’aquells senyors d’ulleres i
posat seriós. Aquell dia va ser molt gris pel meu pare, però l’endemà va sortir
el sol per mi.
Per Maria de 4t d’ESO
Una vez, me encontré con una trompeta. Llevaba consigo a
una muchacha de la mano. Mas se estaban empapando con la lluvia torrencial que
caía calle abajo sin menos preámbulos que el de deslizarse y expandirse por la
noche fría, congelando almas vagabundas a su paso.
Aunque ella no lo supiese, resplandecía. Hacía que la
tristeza, el dolor, y el miedo sucumbieran y desaparecieran para siempre. La luz
dorada hacía de las tinieblas, rayos de esperanza, aunque algo fúnebre se
transmitía en ella. Quizá por ello encajaba tan bien con la niña. Quizá, la
jovencita, era un diamante en bruto que necesitaba de un pañuelo que pudiese
limpiar sus heridas, rasguños y hacer de ella una magnífica pieza de museo.
Creí ser ese pañuelo. Mas al mismo tiempo creía
encontrarla hermosa por su sencillez, ternura y simplicidad. Entonces logré
comprender que lo que hacía falta no era ser el pañuelo, sino, el instrumento
que acompañase aquella melancólica trompeta que estrepitosos sonidos se oían en
ella, como gemidos. Gritos. Gritos de auxilio. Se sentía sola. Y yo la rescaté. Siendo una segunda luz
radiante en medio de la soledad.
SE MARCHÓ
Per Natàlia de 4t d’ESO
Balanceándose en la
mecedora, viendo la lluvia caer, Victoria recordó ese preciso momento que se
repetía constantemente en su mente como si el recuerdo la dominara. En sus
manos poseía un antiguo cuadro, que infectaba melancolía a todo aquel que lo
mirase, y sus ojos se liberaban, lentamente, de las lágrimas que ya no podían
contener.
Su presencia estaba
aislada de todo aquello que la rodeaba, pues se sentía encerrada en la muerte de su padre que nunca superó, un
ayer muy lejano repleto de dolor e
impotencia. En la imagen, que su cabeza proyectaba, se distinguían un hombre
corpulento, que hacía sonar su violín, y una niña
que tocaba la trompeta con entusiasmo. Ambos coincidían con los personajes
dibujados en el cuadro que ella sujetaba, pero se representaban de manera
distinta. Aquellos individuos eran ellos, es decir, ella y su padre.
En el extremo derecho
e inferior de la pintura había una firma, la firma de si misma, ya que aquella
estampa era obra de Victoria, una obra realizada en los mejores años de su
vida, que conmemoraba la figura de su padre, y donde el paraguas dibujado, que el hombre sostenía, era símbolo
de la complementariedad
que siempre tuvieron para sobrevivir y que ella jamás olvidará...
INSPIRACIONES
Per Anna Maria de 4t d’ESO
Hoy en clase nos han mostrado una imagen, la cual teníamos que analizar.
Me quedé observando esa ilustración, parecía una fotografía sacada del libro del
Lazarillo de Tormes. Profundicé en la imagen y empaticé con el personaje menor,
así que empecé a argumentar.
Era un día triste y gris, mi amo y yo íbamos hacia casa ya cansados de
tocar en la plaza por el mal temporal. Mi amo se llama Santiago. En realidad es
mi tío y es músico. Yo de mayor quiero ser como él porque le apasiona tocar
aunque es bastante cascarrabias y no tiene un trabajo estable por el momento. ¡Ah!
por cierto, no me he presentado: Hola soy Oscar y de mayor quiero ser músico y
tocar la trompeta al ritmo de rap. Os parecerá extraño y me diréis que no
tendré futuro, pero creo que en esta vida si no eres original y no puedes
destacar en lo que te gusta, lo tienes perdido para poder vivir feliz.
…En ese momento la profesora apagó la pizarra digital y aterricé de
lleno en la realidad, creo que evadirse unos segundos es mágico y que la
imaginación fluya es una forma de relajación.
Per Carlos de 3r d’ESO
Avui plou. Fa dos dies que estic al llit. És curiós,
quan et trobes bé desitges dormir tot el dia, però jo ja he tingut prou, i no
sé de qui és aquest nas vermell que porto.
L’àvia em porta un got de llet calenta i unes galetes i em llevo a mirar
per la finestra. Un gos borda des d’un balcó. Un nen es fica en un bassal. Un
home corre per creuar el carrer. Un KIA
blanc va massa a poc a poc…
Allà veig al senyor Armengol, és músic, té una petita escola al meu
carrer, últimament sembla que té pocs alumnes, així que surt amb la seva filla
a tocar al passeig. Diu que la música sempre és bona pel cor. Si estàs content
et fa somiar i si estàs trist t’ajuda a fer fora els mals…
Un altre cop el KIA blanc…
busca lloc on aparcar…
Què faran els companys?
Ha deixat de ploure i el sol treu el cap. Els núvols es desplacen com a
cortines que en obrir-se, deixen entrar la llum. Gotetes de pluja vesteixen de
gala les branques nues del meu lledoner, mentre, la vida passa darrere del cristall.