Total de visualitzacions de pàgina:

17947

diumenge, 26 de gener del 2014

RECULL REDACCIONS DE LA QUINZENA: 

TIPOLOGIA TEXTUAL LLIURE  - TEMA: 

ÚLTIM CONCERT DE L’ANY
Per Nil de 4t d’ESO
Un 22 de desembre del 1921, a Rússia hi havia l’últim concert de l’any en el teatre Mariinski. Faltaven dues hores per començar el concert, però de moment sols hi havien la meitat dels concertistes, i una hora abans havien d’assajar les obres que interpretarien aquella nit de vent i pluja.
Al cap de mitja hora, ja van començar a arribar tots els músics que faltaven, menys en Mario, el primer violinista,  i la Valentina, que era la trompetista, i ningú s’havia res d’ells. Quan faltaven deu minuts per iniciar l’espectacle, van arribar tots dos ben xops i molt cansats, després d’haver perdut el tren que els deixava a prop del teatre.
Abans del primer acte, ja estava tot preparat i organitzat pel gran esdeveniment. Tot de públic, familiars i amics anaven arribant i es col·locaven en els seus seients, per veure la millor orquestra i director del món en la seva última gira de l’any, el concert  més esperat.
En acabat, el públic emocionat i bocabadats van felicitar a tots els músics i el famós director d’orquestra Gennadi Rozhdéstvenski.

L’ARC DE SANT MARTÍ
Per Ariadna de 3r d’ESO
  Si et dic un secret, i explicaràs a algú?
Si et dic que tinc por, em sabràs consolar?
Si et dic que tot el que em quedava ho he perdut...
...m’agafaràs de la mà?

Si et dic que fa temps que no somric,
i que hi ha talls al meu braç, pintats de roig.
Però en canvi quan poso la mà al pit,
El batec del meu cor no sé notar.

Si et dic que ja he perdut el saber,
i que cantar en buit no m’està bé.
Que aquell qui no creu que la pluja empitjorarà,
el persegueix un tro i, seguidament, un llamp.

I què tal si et dic, que els colors em semblen nuls
i que de dia feliç no en recordo ni un?
Perquè la gràcia vaig perdre quan vaig tocar fons.
I aixecar-me no en sé pas, he perdut el compàs,
doncs que dubto la meva existència en aquest món.

-  Et diré que baixis el paraigües, petita,
que la pluja no fa mal.
I que et deixis veure més enllà de la foscor.
Perquè a unes passes d’aquí,
jo veig un arc de Sant Martí.

LA MELODÍA DE IRENE
Per Alba de 4t d’ESO
En aquel atardecer de Noviembre, al paso de una desamparada niña, no solo huérfana de padre y madre, sino también de afecto y cariño, las gotas de agua descendían del cielo como notas musicales sobre una partitura. Irene, había encontrado cobijo y consuelo en su escuela de música, donde todos los lunes junto a Darío tocaba infinitas sinfonías que la transportaban a un mundo de ensueño.
Ella anhelaba poder olvidar su niñez y escapar de aquel calvario que se le hacía tan duro e insoportable, pues tuvo que emprender rumbo sola a los seis años, cuando sus padres, por desgracia, fallecieron víctimas de un fatal temporal mientras trabajaban. Tras llegar al orfanato, como era de esperar, se sumió en la más profunda melancolía y pena, hasta que en aquel inesperado y gran día, Darío se hizo cargo como protector legal de Irene. Y así fue como entre ellos empezó una estrecha y bonita amistad, con la que compartían su pasión por la música.
Gracias a él, la niña había conseguido superar su terrible recuerdo, tenía pánico a los días de lluvia, ya que le recordaba el fatídico desenlace de sus padres.
Aquel hombre utilizaba su sonrisa como un paraguas y así las gotas de tristeza de Irene no podían mojarla.

QUAN VAIG COMENÇAR A TOCAR EL PIANO
Per Maria de 3r d'ESO
Miro enrere i recordo el dia en què vaig aprendre a tocar el piano. Aquell dia gris, plujós i fastigós que vaig demostrar davant de tot el Conservatori que jo no servia per tocar la trompeta.
El meu pare sempre havia volgut tocar la trompeta i als sis anys va decidir que jo havia de tocar-la fos com fos. Em feia practicar hores i hores, dies i dies, sovint no podia sortir a jugar perquè m’havia de preparar per entrar al conservatori de música. Jo odiava aquell instrument fred de so estrident i caragròs, em semblava el pitjor instrument del món. Jo volia tocar el piano com el meu amic Liam que tenia un piano a casa i el tocava cada tarda després de sortir de l’escola. Jo escoltava des del pati com s’omplia tota la casa d’aquella música dolça i màgica. Tocava Chopin hores i hores, melodies meravelloses mentre jo estava obligat a aprendre a tocar la maleïda trompeta.

Aquella tarda gris, plujosa i fastigosa el meu pare es va convèncer que potser jo no seria mai un trompetista reconegut, mai havia tocat tan malament davant d’aquells senyors d’ulleres i posat seriós. Aquell dia va ser molt gris pel meu pare, però l’endemà va sortir el sol per mi.

LA IMPORTANCIA DE SENTIRSE QUERIDO
Per Maria de 4t d’ESO
Una vez, me encontré con una trompeta. Llevaba consigo a una muchacha de la mano. Mas se estaban empapando con la lluvia torrencial que caía calle abajo sin menos preámbulos que el de deslizarse y expandirse por la noche fría, congelando almas vagabundas a su paso.
Aunque ella no lo supiese, resplandecía. Hacía que la tristeza, el dolor, y el miedo sucumbieran y desaparecieran para siempre. La luz dorada hacía de las tinieblas, rayos de esperanza, aunque algo fúnebre se transmitía en ella. Quizá por ello encajaba tan bien con la niña. Quizá, la jovencita, era un diamante en bruto que necesitaba de un pañuelo que pudiese limpiar sus heridas, rasguños y hacer de ella una magnífica pieza de museo.
Creí ser ese pañuelo. Mas al mismo tiempo creía encontrarla hermosa por su sencillez, ternura y simplicidad. Entonces logré comprender que lo que hacía falta no era ser el pañuelo, sino, el instrumento que acompañase aquella melancólica trompeta que estrepitosos sonidos se oían en ella, como gemidos. Gritos. Gritos de auxilio. Se sentía sola.  Y yo la rescaté. Siendo una segunda luz radiante en medio de la soledad.

SE MARCHÓ
Per Natàlia de 4t d’ESO
Balanceándose en la mecedora, viendo la lluvia caer, Victoria recordó ese preciso momento que se repetía constantemente en su mente como si el recuerdo la dominara. En sus manos poseía un antiguo cuadro, que infectaba melancolía a todo aquel que lo mirase, y sus ojos se liberaban, lentamente, de las lágrimas que ya no podían contener.
Su presencia estaba aislada de todo aquello que la rodeaba, pues se sentía encerrada en  la muerte de su padre que nunca superó, un ayer muy lejano repleto de dolor e impotencia. En la imagen, que su cabeza proyectaba, se distinguían un hombre corpulento, que hacía sonar su violín, y una niña que tocaba la trompeta con entusiasmo. Ambos coincidían con los personajes dibujados en el cuadro que ella sujetaba, pero se representaban de manera distinta. Aquellos individuos eran ellos, es decir, ella y su padre.
En el extremo derecho e inferior de la pintura había una firma, la firma de si misma, ya que aquella estampa era obra de Victoria, una obra realizada en los mejores años de su vida, que conmemoraba la figura de su padre, y donde el paraguas dibujado, que el hombre sostenía, era símbolo de la complementariedad que siempre tuvieron para sobrevivir y que ella jamás olvidará...

INSPIRACIONES
Per Anna Maria de 4t d’ESO
Hoy en clase nos han mostrado una imagen, la cual teníamos que analizar. Me quedé observando esa ilustración, parecía una fotografía sacada del libro del Lazarillo de Tormes. Profundicé en la imagen y empaticé con el personaje menor, así que empecé a argumentar.
Era un día triste y gris, mi amo y yo íbamos hacia casa ya cansados de tocar en la plaza por el mal temporal. Mi amo se llama Santiago. En realidad es mi tío y es músico. Yo de mayor quiero ser como él porque le apasiona tocar aunque es bastante cascarrabias y no tiene un trabajo estable por el momento. ¡Ah! por cierto, no me he presentado: Hola soy Oscar y de mayor quiero ser músico y tocar la trompeta al ritmo de rap. Os parecerá extraño y me diréis que no tendré futuro, pero creo que en esta vida si no eres original y no puedes destacar en lo que te gusta, lo tienes perdido para poder vivir feliz.
…En ese momento la profesora apagó la pizarra digital y aterricé de lleno en la realidad, creo que evadirse unos segundos es mágico y que la imaginación fluya es una forma de relajación.

LA VIDA PASSA
Per Carlos de 3r d’ESO
Avui plou. Fa dos dies que estic al llit. És curiós, quan et trobes bé desitges dormir tot el dia, però jo ja he tingut prou, i no sé de qui és aquest nas vermell que porto.
L’àvia em porta un got de llet calenta i unes galetes i em llevo a mirar per la finestra. Un gos borda des d’un balcó. Un nen es fica en un bassal. Un home corre per creuar el carrer. Un KIA blanc va massa a poc a poc…
Allà veig al senyor Armengol, és músic, té una petita escola al meu carrer, últimament sembla que té pocs alumnes, així que surt amb la seva filla a tocar al passeig. Diu que la música sempre és bona pel cor. Si estàs content et fa somiar i si estàs trist t’ajuda a fer fora els mals…
Un altre cop el KIA blanc… busca lloc on aparcar…
Què faran els companys?
Ha deixat de ploure i el sol treu el cap. Els núvols es desplacen com a cortines que en obrir-se, deixen entrar la llum. Gotetes de pluja vesteixen de gala les branques nues del meu lledoner, mentre, la vida passa darrere del cristall.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada